¿Y porque ahora?

Fue en abril de 2006, cuando unas ideas fueron plasmadas por José como dibujo. Una historia real, pero dura, muy dura, pero real, muy real.

Los dibujos expresaban miserias con las que nuestra sociedad convive casi a diario, como formando parte del Menú del día. Pero pese a ello, la idea quedó guardada en la carpeta por miedo. Miedo a expresar la realidad, miedo denunciar la realidad, miedo a protestar en voz alta.

Y cada mes de abril desde entonces, me dirigía a esa carpeta que se encuentra en la estantería del taller, para volver a mirar la realidad, para volver a acojonarme por ella, para volver a esconderla de nuevo en la carpeta.

Pero este año ha sido distinto, ya que al volver a coger esa carpeta en el mes de abril, los dibujos no volvieron a ser encerrados, si no que vieron la luz, quizás el "¡¡¡Ya está bien!!!" fue lo que nos hizo tirar adelante con esa idea real y dura. Pero para ello hablamos con mucha gente, consultamos con muchos otros que pensaban como nosotros y que nos apoyaron y animaron a que la protesta se hiciera en voz alta.

Y yo me pregunto: ¿Y porque ahora? Pues la verdad que no lo se, pero ha coincidido con la voz de muchos otros, pero nos ha costado 5 años atrevernos a abrir la boca.

“La esperanza es un espejo colgado en el futuro” será nuestro grito en voz alta, denunciando las miserias de nuestra sociedad. Y verá la luz ahora, no sabemos por que ha sido ahora, pero ahora nos hemos atrevido, hemos perdido el miedo.

Vender humo....

El pasado viernes 8 de abril, José María Andreu daba una charla sobre el potencial turístico de Torrent en la Asociación de Vecinos de Cami la Noria, en la además de mostrarnos la pasión que José María tiene por Torrent, nos mostraba todo el potencial en diferentes sectores disponemos en esta ciudad para darla a conocer.

Como introducción pudimos ver un video sobre una campaña promocional de turismo de Miravete de la Sierra en el que veíamos el gran éxito de de esta campaña.

Mi conclusión sobre el éxito y repercusión de dicha campaña, es que además de realizar una campaña de publicidad muy estudiada, fresca e innovadora, la venta del producto se basaba en la realidad de dicho pueblo, sin vender humo, contando la verdad.

El pueblo en el que nunca pasa nada era el eje central de la campaña, y la realidad de Miravete de la Sierra.

Imprescindible

Alfredo Ruiz, un dels referents en les falles, ha obert el seu propi blog.

Del blog d'Alfredo Ruiz
"Agradar és important; però agradar, provocar i despertar interés ho és molt més "

Manifest per a fer una falla

(construccions per al foc)

No estant subjecte a cap canon tradicional imposat pel gust d’un període preciosista i decadent que obliga a l’autor-artista a limitar la seua intenció creativa, reclame per a les falles les intencions i plantejaments de l’art. Per eixe motiu propose cinc punts que crec que són essencials per a la construcció d’aquestes.

1. Que una falla és una construcció en fusta o cartró i també altres materials si així ho requerix l’obra.
2. Que la temàtica ha d’estar lliure d’arcaismes i tradicions.
3. Que el propòsit de la construcció no deu limitar-se a reproduir o copiar, sinó a crear, provocar plaer, alegria i diversió als sentits per mitjà de la crítica o l’exposició estètica i ètica del projecte en la via pública.
4. Que lliures de la tradició estètica i lliures de cap format, la tradició consistisca només en plantar falla (construcció per a cremar en la via pública).
5. Només així en llibertat, l’autor-artista li donarà forma a la seua idea, el seu concepte, la seua sensibilitat o sentiment en una construcció artesana. Construcció que de vegades, una volta desenvolupada, aconseguix el qualificatiu d’ art...públic efímer.

Finalitze aquest manifest amb una frase que un dia vaig descobrir, “La poesia és indispensable però m’agradaria saber per a què”. Aquesta encisadora paradoxa és de Jean Cocteau i està treta del llibre La necessitat de l’art l’autor del qual és Ernst Fischer.

Alfredo Ruiz

Y.... enciendo de nuevo la luz.

He de admitirlo, cada día que pasa me siento mas lejos de las fallas, y ese alejamiento es el que me hace aferrarme a esta malaltia fallera. Como me dijo un amigo escritor valenciano “Si a mi las fallas me encantan, lo que no soporto son los falleros”. 

Gran frase que cada día que pasa entiendo más, y casi hasta llego a compartirla, pero el estar dentro de esta fiesta, y no ser solo un simple observador, me hace conocer la importancia de los falleros (sean de la índole que sean) para que unos pocos disfrutemos de nuestra enfermedad por los monumentos. Fijaros que paradoja, que esa locura de unos pocos luego sea lo que atrae a los visitantes a nuestras ciudades, y que gente como mi amigo, el escritor; decida quedarse algunos días de fallas por disfrutar de la parte de la fiesta que él adora y con la que se siente identificado como valenciano. Para que unos pocos disfrutemos con los llibrets, lo que queda escrito de cada ejercicio, y que unos pocos los tenemos como lectura de cabecera en estas fechas. Para que unos pocos disfrutemos de las diferentes propuestas culturales que se realizan en las comisiones falleras.

Mientras seguiremos aguantando las envestidas de los que reivindican la “estupidez” de gastarse tanto dinero en lo que nos diferencia del resto de fiestas, en lo que nos hace atractivo para los visitantes, aquello por lo que somos conocidos en mayor o menor medida, mas allá de nuestras fronteras.

Mientras seguiremos aguantando las envestidas de aquellos que no conseguimos hacerlos participe de nuestra fiesta, de la cual cosa somos, nosotros los falleros, los principales culpables al dar la espalda a quien da sentido a esta fiesta esparcida por todas las barriadas de nuestras ciudades, y no son otros que los vecinos y el barrio.

Si me lo permitís tras esta etapa de reflexión que algunos solemos hacer la semana después de la “Cremà” me voy a quedar con 2 anécdotas.

La primera es de mi viaje a Florencia. Una vez devolvimos el coche que habíamos alquilado, la chica que nos atendió, al ver que éramos de Valencia, nos dijo, “cuidarme a Valencia, acabo de venir de conocer las fallas”, y su cara se iluminó recordando 2 cosas: los monumentos y la mascletà.

La segunda es más del terreno. Un día de fallas paseando por Torrent, pase por la puerta de un casal fallero, en ese momento coincidía que un vecino salía del portal y dedicaba unas palabras (de modo educado y en valenciano) a la gente que le impedía pasar por la acera, a lo que uno de los allí presentes, le contestó “Si te molesta te vas al pueblo, chorra”.

A mi me da que habría que reflexionar.

Manolo tiene la culpa

Manolo tiene la culpa, "Menos pensar y más actuar, que un día vas a tener empacho de comeduras de tarro!!" ante un pensamiento en mi muro de facebook, ha hecho que abra este post.
Y como uno hoy tiene un dolor de cabeza de esos molestos (me da que vienen de nuevo lluvias) lo haré fusilando una entrada del blog de Carles Xavier Puig, uno de mis bloggeros de referencia que además tiene su columna en La Opinión de Torrent.

Una estoreta velleta

Hui em permetré la llicència de reflexionar sobre un assumpte que, sent honests, ni conec totes les dades ni sóc objectiu. Però, m’he passat estos dies narrant les falles a nivell radiofònic, així que, possiblement, esta visió externa de qui ni ama ni desprècia, pot oferir un menut pensament. Ah! Que no he dit de que parlem? Haver avisat! De les Falles!

Cap a on volem que caminen a Torrent? A nivell organitzatiu no fa falta dir massa. Les comissions ja han parlat. Han pogut independitzar-se, eixir de les faldes de la “mare” Ajuntament i no han volgut. Guanya la comoditat a la autogestió. Possiblement, els 3.000 euros de subvenció siga una raó de pes. Però també un preu que pagar de condemna.

No seré jo el que critique en excés les partides que, històricament, es destinen al mon faller. Primer, perquè es patent l’èxit que tenen les mascletaes i la cremà municipal. I, segon, perquè el impacte econòmic local de les falles és gran. Això sí, puc reflectir el que pensen molts torrentins: si deu haver subvenció directa a cada comissió que es plasme en l’activitat fallera. O dit d’una altra manera: hi ha monuments que dir que donen llàstima es quedar-se curt.

Una ciutat com Torrent és lògic que genere un alt número de comissions. Però tindre tantes amb un nivell tant baix de fallers i de qualitat no és de rebut. Fa anys, les comissiones eren conseqüència d’inquietuds ciutadanes a les barriades i integraven al veïnat. Ara no. Algunes no són fets culturals ni cívics. El més paregut a confraternitzar amb els veïns és la demanà.

Hi ha molta festa, molt de treball, participació i il•lusió. Però també massa monuments insípids, carrers tallats i revetlles particulars.

Segur que hi ha una millor equació amb estos valors per a tindre una millor festa fallera.

NOTA: Artículo aparecido en el número 198 de La Opinión de Torrent

Colaboraciones llibrets 2011 (1)

Qui és David Moreno?

Tasca difícil la que em van encarregar els amics de la falla Sant Roc. No per que no siga fàcil explicar qui és, difícil per com enfocar aquest pròleg.

Podria haver decidit fer una breu biografia de David, ressaltant el seu important currículum faller, però s’haguera quedat coix aquest pròleg. Per això prefereix parlar més que de dades, de sensacions. Sensacions que tens quan comparteixes amb David les seues inquietuts, reflexions falleres, artístiques, culturals, socials, i és que amb David dóna gust parlar, et transmet il.lusió.

A David no ho podria definir com un Artista Faller, ja que la seua concepció de les seues obres va molt més enllà, però cauria en l’error si ho definira com Artista, ja que les falles van ser les culpables que s’iniciara en això de les Belles Arts i sempre les té presents.

Un artista a cavall entre dos mons, que aconsegueix el respecte d’aquests mons que malgrat que haurien d’estar molt units, la realitat és que no ho estan tant, o potser sí que ho estiguen, però donant-se l’esquena.

Però David ho aconsegueix, aconsegueix que les seues obres vagen de la mà entre Art i Falla, entre Falla i Art, sense separar-les ja que aquesta és la seua concepció quan decideix acceptar plantar una falla.

Personalment crec que ha estat un luxe per a la nostra festa que David es quedara enganxat de xicotet amb les falles de Canet, i que la seua ment inquieta decidira imitar-lo.

Però aquesta ment inquieta havia d’anar a més i sempre fixant-se en els millors, sempre qüestionant-ho tot, fins arribar al David Moreno que hui coneixem, artista de culte per a molts i, malgrat això, els que tenim el plaer de conèixer-lo, sabem de la seua tremenda humilitat. Artista faller respectat i admirat per la majoria de les vessants falleres, però què dic?, Si això és allò gran de l’art, que és lliure per a expressar-se, i les falles són art, no?

Jo tinc el plaer i el luxe de poder compartir les seues reflexions al seu taller, envoltats moltes vegades de les seues obres que sempre estan en constant evolució, ja que la ment de David mai para i les idees les trilla (com a David li agrada dir) , i les torna a trillar fins que finalment aquesta és plantada, i estic convençut de què tot i estar plantada segueix trillant el projecte, però la seua inquietud el fa pensar en el següent, que segur serà diferent.

Ara els fallers de Sant Roc, i tot aquell que tinga el gust de llegir aquest llibret, teniu l’oportunitat de llegir algunes de les seues reflexions sobre falles i només espere que com a mi, cada vegada que comparteix reflexions amb David, siguen una veritable injecció d’il.lusió.

Desubicats... o una aproximació

El llibret de Cronista 2011 ya está listo. En breve será repartido entre los falleros y colaboradores de nuestra comisión.

Pero me gustaría destacar además del excelente diseño que Ale y Ximo se han currado, la parte infantil que han hecho Hajo y Ale, las explicaciones de las fallas de Tofolet, las experiencias de los grupos de teatro tanto mayor como infantil contadas por Maite, el año de solidaridad contado por Vicente Ángel o el curro recogiendo publicidad de Alberto y Javi, el prólogo que José Miguel Martínez Castelló ha hecho.

A mi me ha llegado directamente.

Gracias Caste.

EL CAMÍ DE LA EXCELÈNCIA: CAP A UN NOU CONCEPTE DE FALLA

Vaig a ser sincer des de la primera línea escrita. Sòc un torrentí que ignoraba de forma absoluta el seu poble, les seues tradicions i, sobre tot, la seua vitalitat de totes i cada una de les institucions i entitats que donen sentit i dinamisme a la vida civil de la nostra ciutat. Fa uns mesos que treballe al Ajuntament i he tingut que indagar i, més que res, observar la lògica de tot allò que es produix a diari. Un dels espais més apassionants en que m’he trovat és el del món de les Falles. Hi ha una persona entre vosaltres que m’ha ajudat molt a entendre la realitat fallera torrentina, a sentir-les però des de una mirada diferent, exigent, jo diria que excelente.

Estem en una societat on poder destacar i distinguir-se és una tasca difícil. La corrent de les modes i de la perea mental ens fa que tots ens deixem dur per la comoditat, tant a nivell personal com a nivell social. Doncs bé, m’he trobat amb una sèrie de persones que no estan dispostes a seguir la corrent d’allò que és natural en el context de les falles, per mirar més en jà, i entendre la festa a partir d’un concepte alt de cultura, compromís i responsabilitat social. I sí, sou vosaltres mateix, la comissió Cronista Vicent Beguer Esteve.

Per tot açò voldria donar les gràcies als fallers de Cronista, per moltes coses, però sobre tot, per expresar d’una forma sincera les seues idees, els seus anhels, els seus dubtes, també les seues queixes. I gràcies a tots vosaltres, del primer al últim faller, gran i menut, perquè una tradició sol pot ser mantinguda si mira cap endavant, si es supera any darrere any. Ortega i Gasset acoastumaba a dir que les persones, institucions, nacions o civilitzacions que s’acostumen a fer el mateix, sense innovar, sense superar-se, al final, quasi sense remei, s’extinguixen. Necessitem sempre d’una superació i una pressió per ser millors del que som perquè la inercia i la modorra existencial no duen a cap lloc.

Sols m’agrqadaria en estes breus línies animar-vos per a que insistiu en el vostre model de fer Falla, apegat a la solidaritat, amb les necessitats socials, amb una crítica fina i Intel-ligent al poder establit, clau per a la salut de la democracia. Així que continueu, continueu, el poble de Torrent necessita la vostra perspectiva, la mostra de les vostres qualitats.

Sols me queda dir que espere de tot cor, viure, com tots els anys, una revolució de sentiments i alegria eixe dissabte abans de la plantà, quant tota la vostra Falla conquerix l’Ajuntament de València en la mascletà, amb la millor xaranga del món, l’Enramà. Gràcies pel vostre testimoni i per fer pública la vostra diferent i distinguida esència fallera. Enhorabona.

José Miguel Martínez Castelló (Filà Almogàvers...... un desubicat)