Cap on anem?

Salvador Ciscar, "Boro" para los amigos, es investigador fallero, una de las plumas en esto de la historia fallera mas potentes que tenemos en la actualidad en Torrent. Fallero activo, para algunos es un referente.

Boro, quiso participar en el Llibret de Cronista 2012, y todos los que formamos el equipo, no dudamos en decir un ¡¡¡SI!!! atronador, ya que sabemos de la valía de sus letras.

Sabía que no se trataría de un trabajo de investigación lo que quería hacer Boro, si no de un articulo de opinión que quizás no tenia cabida en otros llibrets llamemosles "convencionales". Pero la opinión de alguien que conoce a la perfección la historia y evolución de nuestra fiesta y además vive activamente el día a día desde un casal fallero pensábamos que sería una verdadera joya que no podía faltar en nuestro Llibret 2012.

Y así ha sido. Un breve artículo que debería (insisto debería) hacer reflexionar al colectivo fallero, al torrentino en particular.

A mi cuando lo leo se me ponen los pelos de punta.

Gracias Boro.

Artículo publicado en el Llibret 2012 de la Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve de Torrent.

Cap on anem?

Quan la falla Cronista Vicent Beguer Esteve va anunciar que tènia un pro­jecte titulat “L’esperança és un espill penjat del futur”, molts pensem que es tractaria d’una altra ratllada de la comissió, havent començat l’any amb dos presidents qualsevol cosa es podia esperar d’este exercici.

Personalment, creia que parlarien de l’esperança que tots volem que can­vien les coses, però les “coses” de les falles. Mai m’haguera imaginat, tal vegada per falta d’imaginació, que se n’anava a utilitzar la maquinària fallera per a tan lloable projecte.

Este projecte ha demostrat que si que poden canviar les coses en les falles.

Els fallers ens deurem plantejar l’eterna qüestió dels que som i cap a on anem.

És llei de vida que aquell primitiu fes­teig d’iniciativa veïnal haja anat crei­xent i evolucionant, arribant inclús a convertir-se en la segona festa més important del món. Però en l’actualitat, si hem de descriu­re la nostra festa, que explicació dona­ríem?.

Sempre podem tirar pel camí del mig i igual que recitàvem automàticament allò de ‘Soc cristià per la gràcia de Deu...’, en el catecisme, respondre: són uns monuments molt bonics elaborats amb cartó que es cremen el dia 19, però ni tan sols ens servix ja esta exposició, perquè poc cartó queda en les falles.

El món de les falles s’ha convertit en el gran calaix desastre; que la seua vo­cació no era d’actor sinó de ballarí..., no passa res, organitze un grup de playback i faça totes les cabrioles que vullga, que no li agrada l’arròs de La Pepica perquè li va l’asiàtic..., instituïsca un concurs de cuina vietnamita que també se’l perme­trem, que es veu ridícul fent carasses en el truc…, solucionat!, farem un torneig de pòquer, si és possible que vaig puntuar per al campionat mundial.

D’esta manera la festa ha anat creixent, creixent, creixent, fins al punt que els freaks són aquells que s’interessen pel monument.

És moment de reflexionar, no de parar el carro, sinó d’abaixar-se de l’un poc i veure al nostre voltant, en la nostra festa caben tots, absolutament tots, però no cap tot.

Les nostres tradicions i la nostra cultura fallera ha de conviure amb les tendències i novetats que marca la història, però no ser substituïda, i per consegüent relegada a un segon pla i a la llarga a l’oblit.

Tot camí té una meta, un final, que és diferent de la finalitat que té el propi camí. En les falles nostre fi és cremar un monument el dia 19 de març, i no hi ha un altre, i la nostra finalitat po­der alçar eixe monument durant tot l’exercici faller, i a més acompanyar este camí amb tots els actes, celebra­cions, i concursos que ens facen ser feliços. Al cap i a la fi la felicitat resi­dix en el camí, i tots tenim experièn­cia del buit que se sent el 20 de març i l’impuls que experimentem per a em­prendre una altra vegada el camí.

Quan no tenim clar el nostre fi, el nostre camí es convertix en una circumval·lació amb eixides a carrete­res secundàries i on en un peatge cre­mem una falla per a tornar ràpidament a circular.

Som nosaltres, els propis fallers els que hem de començar a canviar i re­cuperar la nostra festa, encara que su­pose dir en alguns moments: açò si o açò no.

Una de les primeres coses que hauríem de fer tots, és veure més allà de la nostra comissió.

Si Plató haguera conegut les falles, d’assegurança que hauria subs­tituït la caverna per un casal. Els fallers a penes veiem les ombres del que fa el nostre veí i en el món de les falles, ho puc dir per pròpia experiència, és increïble la quantitat de magnífics pro­jectes i inactives que el recel i un mal entés esperit de la competitivitat ens impedix descobrir.

L’experiència d’enguany amb el pro­jecte de Cronista ens descobrix el po­der que té la ferramenta que tenim entre mans. Qualsevol iniciativa sem­blant, començada des de zero, haguera requerit una macro organització a nivell d’empresa, però nosaltres, els fallers, disposem, en major o menor mesura, de gent, un lloc on treballar i crear, i sobretot il·lusió, i el més important un aparador de diversos metres d’altura que durant quatre dies mostrara a tot el món en el que pensem i creiem.

La nostra ciutat no és la segona potència fallera, ni tampoc crec que ens faça fal­ta, però el que si és, és la ciutat que un dia va derrocar totes les seues falles a l’uníson, comencem a canviar recupe­rant l’esperit i la germandat d’aquelles comissions.

Salvador Ciscar i Juan