Falles de tota la vida

Esta mañana en el café de los viernes con Miguel Ángel (Tofolet), hemos coincidido los dos en la futura actualización de nuestros respectivos blogs. Los dos ya nos habíamos devorado (hasta la publicidad) el facsímil de que nos regalaron unos buenos amigos el pasado martes. Y los dos queríamos expresar exactamente las mismas reflexiones tras leer tan curiosa joya.
Hemos pactado que sería él quien escribiera ya que su pluma es mucho mejor que la mía, pero no puedo evitar el fusilarle su post y copiarlo en este blog.

Seguro que lo próximo en que coincidamos será en otro escrito del mismo facsimil sobre Consideraciones para valorar una falla. Y nos llaman modernos………….

Falles de tota la vida

Gràcies a uns amics, arriba a les meues mans un facsimil d'una publicació fallera de 1951. "Espurnes. Publicación de información fallera". A banda del testimoni històric i nostàlgic d'aguaitar mijançant un paper com eren les falles i la vida de fa vora 60 anys, com en totes les publicacions falleres, sempre hi ha una sèrie de colaboracions escrites que, com a poc, resulten curioses. Entre estes colaboracions, hi ha una en concret que volia compartir. Són uns versos de Josep Mª Juan Garcia titulats "El fill del fallero". En ells, l'autor es posa en la pell d'un chiquet o adolescent que raona en son pare perque vol fer-se major per a ser faller. I ho vol ser per a, en primer lloc, anar a les juntes (que prenguen notes alguns), plantar la falla més flamenca del Cap i Casal (per a que anoten uns atres), buscar un bon poeta (ara que apunten tots), contractar banda de música i traques (res d'ordenances municipals contra el soroll), i nomenar bellesa a la chica del segón. Tota una relació de lo que seria l'essència de les falles per a este jovenet. Pero encara queda una dins d'este programa festiu, la solidaritat:

"Cridaria a tots els pobres
en mig de la placeta
els posaría una taula,
servintlos una paella."

En l'any 1951, la solidaritat formava part de les essències falleres, i no perque ho diguera un adolescent per boca (o mà) de Josep Mª Juan, sinó perque les comissions falleres, tenien eixa vocació d'ajuda al necesitat més pròxim. Eren associacions que incidien en el seu barri i en els seus veïns. Ara la solidaritat és poc més que una opció de comissions rares o en plantejaments que se n'ixen de les falles-de-tota-la-vida, com a molts fallers els agrada dir. Pero com podem comprovar no és aixina. La solidaritat, o l'ajuda i atenció als veïns necesitats, era una activitat fallera més de les comissions en el passat, i una preocupació per als fallers que les formaven. Activitats i preocupacions aparcades pel viage cap al pseudobarroquisme i la pseudofolklorisació de la festa de les falles, que en el seu sobredimensionament ha substituit per unes tradicions més modernes, les essències autèntiques (si em permeteu esta expressió.)
En tot cas, la qüestió en esta ocasió, almenys per a mi, no és vore qué és millor o com haurien de ser les falles d'una manera idealista, perque al remat les comissions són associacions de persones, i estes persones determinen les activitats del seu colectiu, sinó que estes activitats solidàries no es calificaren com a diferents o, fins i tot, no tradicionals, quan realment eren habituals per als fallers del passat. I qui diu la solidaritat, diu atres activitats que algunes comissions plantegen, que per molt que puguen paréixer modernament trencadores, pot ser siguen més antigues que el pergamí.