lunes, enero 28, 2008

Cosas que no cambian.

Hace unos días, puse unas fotos de "monumentos" falleros de Torrent de 1988 en el Fòrum Faller Independient. Además de con el fin de recordar, lo hacia a modo de reflexión ya que en las fotos de hace 20 años, salvo en el caso de la foto de la Falla Padre Méndez, se podía ver la ausencia de evolución alguna en nuestros monumentos falleros, lo que desde mi punto de vista se traduce en una "involución" (desconozco si existe este "palabro").

No creáis que es el único aspecto estancado en nuestra fiesta, quizás muchos lo vean un respeto por la tradición, que para nada es así. Si un sociólogo estudioso de la fiesta de las fallas, que haberlos haylos, se dedicase a analizarnos seguramente nos situaría en las fallas de los 80 en todos los aspectos, yo particularmente veo muchísima similitud con esta época de las fallas en el resto de poblaciones que a diferencia de nosotros si que han "evolucionado", me duele ver como nos han adelantado a toda velocidad por la derecha, por la izquierda, por arriba y por abajo (siempre reivindicaré que la evolución es la verdadera tradición de nuestra fiesta, solo hay que pensar en la esencia de la misma la Falla, creada para ser consumida por el fuego y volver a nacer). Por otro lado los 80 son catalogados por los estudiosos de la fiesta, que como he dicho haberlos haylos, como la peor etapa de las fallas en la mayoría de los aspectos.

Como ejemplo de esta falta de evolución además de las fotografías de los monumentos de las fallas de 1988 que he comentado anteriormente, esta nuestro reglamento fallero de 1982, el año de "naranjito".

Y si se me permite os transcribo una entrevista realizada por María Gasent a Josep Blanquer, publicada en el BIM de las fallas de 1987, entrevista de total actualidad ya que sigue siendo criticado y mal visto que un/a fallero/a se vista de valenciano, respetando la forma de vestirse de nuestros antepasados, respetando nuestra cultura y nuestra historia.

Por cierto, Pepe Blanquer fue protagonista del primer post de este blog, y me gustaría reivindicarlo como uno de los grandes maestros de nuestra indumentaria tradicional.


Vestit faller o vestit de llauradora valenciana.

Josep Blanquer és el pare de la Fallera Major Infantil d’enguany, nascut a Torrent, investigador de la indumentària i el folklore valencians des de fa casi 30 anys.
P.- Què tal Josep? Com esteu vivint a casa vostra el nomenament de la xiqueta?
R.- Estem molt contents tota la família, sobretot Mª Pilar, que té una il·lusió grandíssima de ser Fallera Major. Llàstima que aço que podria se tan bonic per a ella, tinga també una part un tant trista.
De vegades l’arcaicisme i les poques ganes de renovar conceptes (conceptes equivocats i reconeguts així per la mejoria) podem fer que una situació que en principi era d’il·lusió i alegria, es trastoque i acabe sent quasi un mal somni.
P.- Per què no ens contes què és el què és el que ha passat per a que la xiqueta estiga trista?
R.- Mira. Jo des de molt jove (14 anys) tinc com a única afició la investigació de la indumentària a València. A esta afició m’animà el gran manera Almela i Vives.
A ma casa hi ha una gran tradició per vestir-nos amb el vestit de llaurador en le cerimònies. La meua iaia es va casar vestida de llauradora, després nosaltres es casàrem també així i la xiqueta va prendre la comunió vestida de valenciana.
Personalment tinc una gran devoció pel vestit de llauradora valenciana, crec que és molt important que la gent conega la riquea i varietat d’una època en què les dones valencianes el vestien a diari.
A ma casa tinc un vertader museu de vestits de llauradora que constitueixen un tresor inestimable, històricament i culturalment.
(Mentre parla comença a mostrar-me peces de roba antiquíssimes que pertanyen a la família, son joies de valor incalculable per ser úniques i per la seua riquesa en brodats.)
Quan en varen dir que la meua filla era la Fallera Major, m’estranyà molt, ja que de tots és conegut la postura que la J.L.F. manté respecte d’el vestit de valenciana. El punt de vista d’esta institució és molt intransigent, en detriment de la cultura. No obstant, en J.L.F. també sabien quin era el meu criteri al respecte. Ells sabien de sobra que precisament per l’amor que m’inspira el vestit de valenciana jo no acceptaria imposicions que adulteraren el vestit.
És per aixó que a l’elegir la meua filla jo vaig entendre que la Junta volia donar un pas endavant i trencar amb tot allò que suposava negar la nostra historia i la nostra cultura.
Crec que ja seria bé que començaren a posar-se al dia, ja que la gent cada vegada es preocupa més per conèixer la història. Cada any en vindre les falles es pot vore com la gent s’interessa en perfeccionar el vestit i mentrestant la Junta Local es queda immòbil anclada davant d’un prefabricat folklòric d’el vestit.
El que no comprenc és com ara pressionen perquè la xiqueta modifique el seus vestits, quan de sobra la varen vore el dia que l’elegiren, i a més a més resulta que tal com està fet el reglament faller, es pot interpretar de diverses formes, i jo, reglament en mà, els puc demostrar que en J.L.F. l’estan interpretant mal, perquè mira el motiu pel qual en un moment determinat de la història es marcara una medida de llargària de la faldilla, és perquè precisament en eixa època s’estilava la mini-falda (anys 60) i les falleres a València, poc a poc, l’anaven acurtant més. Per això Clemente Cerdá, aleshores president de la Junta Central Fallera, va determinar que no es podria dur més curta de 35 cm, per dalt de terra.
Com voreu el que es pretenia era que la falda no s’acurtara més, tanmateix la interpretació que se li dona a hores d’ara és a l’inrevés (que no es porte més llarga)
Després està la historia de la cinta, que en el reglament diu “cinta vorejan l’escot” i no que rivete l’escot que és el que ara vol la Junta.
És clar que aço és un invent d’una modista perquè la manteleta queda fixada al vestit i siga més pràctica a l’hora de vestir-se, però açò en si ja es negar la historia, perquè les llauradores antigues portaven la manteleta o mocador deixada caure airosament sobre els muscles, i se la posaven i llevaven cada vegada que es vestien. En cap cas, la manteleta es duia cosida al vestit i molt menys rivetejada per una cinta, aço és pura invenció de les modes que han adulterat la purea de l’estil en el vestit de valenciana. Per a mi, vestir a la llauradora es tota una cerimònia, un rite, un art.... S’ha de fer sèriament, com cal, i no voler vestir-se corrent perquè no es tracta d’un vestit de “prêt à porter”.
Crec que les falles hauríem de pressionar perquè es modifiquen estos criteris i les falleres com la meua xiqueta puguen vestir el vestit de llauradora valenciana amb tot l’orgull que es mereix, i no com està passant ara mateix, que amb els criteris que hi ha, les xiquetes cuasi s’han d’avergonyir de vestir-se com les seues iaies.